CANT - Poema

​I mira que he viscut poc,
he vist que amb mi
no comença ni acaba,
la meva veu no té temps.


I penso del que pot ser,
I agraèixo el que és.


Si sento que la vida no m'empenya,
és perquè m'empenyo jo mateix.


He vacil·lat el que m'ha calgut
I, en algún moment,
vaig decidir deixar-ho.


No val la pena vacil·lar
en aquesta vida,
el contracte establert
I les condicions clares:
no n'hi ha ninguna.


Quan et mires des de més enllà,
no hi ha res que es pogui amagar.


No ens podem amagar de res,
I menys de nosaltres mateixos.


M'he deixat emportar
pel transcurs de la vida,
així intentava negar el poder
que jo mateix tenía.


He intentat mamar
més enllà de la meva mare.
No volía reconèixer la part de mi
que és l'origen de totes les coses.


Busco veritat I no la trovo,
seguèixo comprovant
que no s'amagui pels racons.


Però quan deixo anar I m'obro
és ella que ve cap a mí,
dansant joiosament entre vent I pluja.


Era la por, la por,
la por a dormir
que em mantenía en somni.


La por a somniar
que em mantenía
despert per la nit.
Si em pregunten:
estàs despert ara?
Del tot no hi estic,
però estic despertant.